L'any 1974, el Barça de futbol va tirar la casa per la finestra per llogar un gran geni, l'holandès Johan Cruyff, mestre de mestres. Al mateix equip van contractar el que ell anomenava “peloteros”, gent d'ofici, obedients a les instruccions de l'entrenador i fidels a l'equip. Un d'ells era el peruà Hugo “Cholo” Sotil qui quan el Barça va guanyar la Lliga després de catorze anys de sequera, va trucar a la seva mare i es va inventar un verb que va fer fortuna: “¡Mamá, campeonamos!”. Després d'aconseguir l'ascens a la Primera Divisió per primer cop a la història del Club d'Escacs Platja d'Aro, m'ha revingut aquella anècdota al cap perquè el nostre equip és plagat de “peloteros”, i amb algun Cruyff, en el benentès que el geni i la bogeria sempre són ben a prop.

Però anem a pams. Després de la lliga regular, havíem superat la primera fase contra el CE Comtal i el sorteig ens havia somrigut perquè després havíem evitat el totpoderós CE Sitges. Entre setmana calia fer càbales per trobar la millor alineació possible. Del CE La Lira, el nostre rival, ens preocupava tot. Podien presentar un molt bon equip, compensat de dalt a baix, el que no havien presentat en tota la temporada. Per darrere, res no podíem fer però sí que teníem opcions per davant. Per exemple, el GM Potapov per parar el seu número 1, el gran MC Jorge Iglesias. O millor confiar amb el geni del MF Gennady Kozlov? La primera opció ens obligava a prescindir del puntal de l'equip, el MI Jorge Bobadilla, pel reglament, que té un màxim d'extracomunitaris que es poden alinear. Així que es va triar en Kozlov, el nostre Cruyff, geni o boig. Retornava el MC Didier, després de negociar amb el seu jefe, que molt amablement ens el va deixar tot el matí. També comptàvem amb en Juan Sánchez, ara que sortosament la seva dona ha escapat d'un ensurt de salut. La resta, els “peloteros” habituals. I sí, el CE La Lira se'ns ha presentat amb tot un senyor equip, per salvar la temporada.

Ben d'hora i després de jugar gairebé al toc, l'altre Cruyff de l'equip, Stanislav Romanov (6) rebutjava la repetició de jugades que li havia ofert el seu rival, per caure en una posició que l'obligava a plegar. Al costat, Manel Castellanos (5) jugava amb confiança contra una Nimzo-india, fins a firmar l'empat. De bon principi, ningú hagués apostat un cèntim per la meva partida (7) perquè a la jugada 10 ja m'havia deixat un peó. Em quedava invocar la tesi del GM australià Rogers, qui defensava la teoria de la infinita resistència: si en una posició perduda fas sempre la millor jugada, mai no pots perdre. Treient suc a les eines que tenia i, sobretot, traspassant al meu rival la presa de decisions per castigar el rellotge (Cal canviar dames? Es pot guanyar amb alfils de diferent color? Conservem les torres? M'he d'activar?), vam arribar a aquesta posició:

Aquí vaig jugar 22.Ac7, plantejant un altre dilema: cal triar la passiva Tf8 o la pseudo-activa Td5? De totes les peces que apunten a d5, la torre és el pitjor hoste. Després de 22... Td5 23. Ae5, a6 24. Txc8+, Cxc8, tocava demanar a la torre de d5 on volia anar després de 25. Ac4. Després de Ta5, tinc el pla Cd2-Cc4 i la torre cau. I amb la torre, també els peons negres del flanc de dama. Així aconseguíem la primera victòria, igualant el matx. Tot seguit, MF Kozlov (1), ens feia de Cruyff derrotant Iglesias. Però Naruna (9), perdia en una posició on sabem que se sent molt a gust, potser per evitar l'empat. Així es tornava a igualar el matx. Jordi Díaz (8) va aconseguir un bon final, amb un alfil bo contra un cavall i peons en ambdós flancs, després d'una obertura força incòmode, i amb bon criteri va decidir d'acceptar l'empat abans que entrar en laberints. La partida d'en Juan Sánchez (10) era molt difícil d'interpretar des de fora: uns el donaven guanyador, d'altres no i encara n'hi havia que pronosticaven l'empat. Al final va acabar perdent, posant el marcador 3-4 en contra quan quedaven tres partides en joc. El MI Jorge Bobadilla (2) tenia una posició d'empat on res no s'hi podia rascar, així que tot el pes del matx queia a la mateixa taula, on jugaven MF Carlos Salgado (3) i MC Didier Fernández (4). Amb blanques, Salgado va proposar l'empat per repetició de jugades, comptant que Didier havia de guanyar:

Però el seu rival, després de consultar amb l'equip, va declinar la repetició de jugades. De fet, l'empat a 5 ens afavoria, pel desempat dit holandès. La continuació és una obra de maestria i tot i que Didier ja havia guanyat, Salgado va seguir jugant fins a guanyar. El final de la partida d'en Didier, amb negres, és aquest: 

Didier tenia un peó de més, central, i era questió de temps que pogués envair un flanc o l'altre. A quarts de tres, signàvem el definitiu 5,5 a 4,5.

Tot plegat, una temporada extraordinària, amb cruyffs i peloteros, amb ensurts de tota mena però un esperit d'equip molt i molt fort. Ja som de Primera!

Per Jordi Alvarez