PARTE I

El Club d’escacs l’Avenir Fanalenc de Platja d’Aro va començar doncs, de manera molt modesta, amb el total suport de la Junta del Casino que presidia l’aleshores Jutge de Pau, Antoni Balmanya. Així, un dia a la setmana, al vespre, el local l’ocupàvem “els dels escacs”... Poc a poc, s’anaven apuntant veïns del poble. Així, ben aviat, l’alemany Ross i un amic seu de més de setanta anys que era molt bo però que no en recordo el nom; en Joan Perich de Radio Platja d’Aro, l’Antoni Flores, en Jaume Rossich, director de la sucursal de la Caixa, en Pere Vidal, cuiner de Can Japet, en Ramón Català, en Josep Raurich que venia de Llagostera, Skinner, un company anglès que com Antonio Pulido i José Montalvo venien de Sant Feliu de Guíxols, en Patricq Beau (fill de Marisa) que tenia llicència i era segona categoria; un xicot anomenat Laverde, colombià, amb llicència i que era preferent, tots passaren a fer-se socis del Club i, cada divendres venien al Casino, on els esperàvem “els de sempre”, és a dir, en Salvador Solé, en Quimet Bona (pare i fill) i jo. I els menuts: en Jordi Díaz Comas, el meu fill Sixte, els germans Estanyol (Jordi i Xavi) en Català fill (Sergi). A vegades els feia una simultània a tots, d’altres vegades improvisàvem un torneig tots contra tots, també els feia classes... N’hi havia de més menuts, tant, que no podien venir els divendres al vespre. Doncs, els dissabtes, pel matí i fins a l’hora de dinar, a l’altell del Casino on hi havíem habilitat una saleta, els més menuts hi feien les primeres partides amb rellotge i jo continuava la tasca que havia començat a l’escola de la Vall d’Aro.

Al segon any, vàrem inscriure dos equips a les competicions de les comarques gironines. Un equip sènior a tercera provincial i un infantil, de menors de 13 anys. En Beau i en Laverde jugàvem en altres clubs i no els interessava la tercera provincial...

Foto donde sale Marius Lleget, Joaquim Bona i Salvador Masnou en el podium, Carles Serra i Sr. Figueras, amigo y Presidente respectivamente del joven Bahi que falleció de leucemia sin poder finalizar en el lugar que merecia como campió de Girona sub-16

Va ser fantàstic!

L’equip sènior va pujar de categoria: jo feia el primer tauler, en Raurich el segon, Antonio Pulido el tercer i José Montalvo el quart. De suplents, teníem els germans Estanyol. Els infantils tenien com a primer tauler el meu fill Sixte, de segon en Xavier Hernández, de tercer en Josep Alcoba i de quart el petit Ramon Aymerich (vuit anys!) Els Bona, pare i/o fill els portaven en cotxe quan jugaven “a camp contrari”. Vull recordar, aquí, que varen empatar a dos amb tot un Olot! En Quim Bona (fill), m’ho explicava del tot emocionat a la Llibreria Sirena que jo regentava amb l’aleshores meva esposa Catherine, amb els quatre menuts presents, tornant d’Olot!:

—Hauries d’haver vist la cara del capità de l’Olot!...

Feia de capità un adult que acostumava a ser monitor d’escacs (l’Olot sempre ha tingut una de les escoles d’escacs més importants de Catalunya) El nostre capità era en Quim Bona (fill) que feia uns mesos que havia après a moure les peces!

En Sixte havia guanyat, els taulers segon i tercer havien perdut i el petit Ramon Aymerich va acabar guanyant la seva partida! Quan li varen preguntar com és que jugava tant bé, va contestar:

—El meu profe m’ha preparat la partida!

I era del tot cert: Jo sabia que havia de jugar amb negres i li vaig dir:

—Si surt de peó de Rei intentarem que ens porti a l’espanyola. Si és així, t’ensenyaré una defensa poc coneguda: La Janich (f5 al tercer moviment) Anem a suposar que pren el peó...

I el vaig preparar a fons. En Ramon tenia una gran facilitat per a aprendre escacs i ho feia fàcil a l’hora de jugar...

Quan estaven a punt de marxar em va preguntar:

—Profe, i si no surt de peó de Rei? —aquells ulls grans i tant innocents que tenia!

—Doncs aleshores, juga com vulguis, d’acord? I tranquil, ja saps que es pot guanyar i també perdre! —vaig contestar.

—I fer taules —va dir en Ramon amb la cara tota seriosa.

Recordo que també els havia fet un repàs a tots quatre de com fer escac i mat amb una, amb dues torres, amb cavall i torre, amb alfil i torre, amb els dos alfils i... amb la Dama... Recomanant-los-hi, però, que evitessin de quedar amb cavall i alfil que això era molt complicat i els ho explicaria un altre dia!

La veritat és que jo tenia por de que tot anés com jo havia planejat i que no sabessin acabar la partida, sobretot el petit Ramon...

Però tot va anar “com havia previst el profe” i en Ramon no va fallar!

En Quim els va dur a berenar a una granja com a premi i, la veritat és que no cabia a la seva pell...

Durant llarga estona em va comentar tots els detalls de la partida... Ho havia viscut amb veritables nervis, amb intensitat i lamentant no saber jugar prou bé a escacs per tal de “fer de capità com Déu mana”...

A l’equip sènior tots érem simples “terceres”, això sí, en Raurich era un “tapat”, doncs era tercera perquè mai s’havia plantejat pujar de categoria: havia jugat durant anys al Doctor Pasqual de Llagostera on hi havia bons jugadors i bons mestres... I jo era un súper “tapat”: havia estat de jove un jugador molt fort, però havia deixat de jugar ben aviat i dècades després, era un simple tercera (però no pas un principiant!) Vàrem anar guanyant tots els partits i a la última Ronda, a Figueres, ens jugàvem el salt de categoria contra el Figueres C que també ho havia guanyat tot.

Guardo un record extraordinari d’aquell episodi: En Raurich no havia pogut venir i el petit Estanyol passava a ocupar el quart tauler.

Jo vaig guanyar amb certa facilitat i, cosa insòlita, sense els habituals problemes de temps (com que fumava com un carreter, perdia molt de temps fumant fora de la sala de joc i això feia que sempre tenia problemes de rellotge, per bé que cal dir que me’n sortia molt bé a l’hora de fer sis o set moviments en menys d’un minut!) El menut va perdre (cal saber que jugàvem contra tres primeres i un segona)

Les dues partides de Pulido i Montalvo varen arribar a pròrroga. La de Pulido era taules manifestes ja feia estona, però en anar bé de rellotge, jo vaig suggerir que aguantés i anéssim a pròrroga per tal de donar moral a Montalvo que tenia posició netament inferior. A Montalvo li deia a l’orella:

—No estàs perdut! Aguanta i arriba a pròrroga, si més no, en posició semblant a la d’ara. Trobarem la manera de fer taules sense descartar guanyar la partida! Vinga aguanta!

La seva cara era tot un poema: sabia que estava inferior!

Ja en el descans, estàvem analitzant la partida de Montalvo que, manifestament estava quasi perduda. Però vaig trobar una línia que oposava resistència i obligava al contrari a jugar fi. A la represa havíem decidit signar les taules al segon tauler: Pulido un tercera de veritat havia empatat amb un primera!

Ara, si fèiem taules pujaríem de categoria en haver aconseguit el punt el primer tauler! Però no era fàcil.

He de dir que Montalvo era un jugador fluix, però amb una voluntat i amor propi fora de lo normal i, a més a més, igual que Pulido tenia un esperit d’equip insuperable! En Raurich ens havia trucat un parell de cops i ens va demanar que quan acabéssim, el truquéssim sense importar l’hora.

I és que l’esperit d’equip existia de veritat! Érem una pinya en forma de roca, érem TOT CAVALL BERNAT!

Vàrem arribar a la segona pròrroga i dons, tothom trucant a casa seva per dir que arribaríem tard (sobretot el menut que encara no tenia 14 anys!)

De l’anàlisi en podíem concloure que la situació global havia millorat força i que ara, teníem possibilitats de fer taules i si l’altra volia forçar, podíem guanyar i tot. Vaig marcar la línia de continuïtat i una hora després es signaven les taules que feien que l’Avenir Fanalenc ja era de Segona Provincial!

Vàrem fer les trucades pertinents a les famílies, també a Raurich i vàrem anar a menjar plegats i a celebrar-ho!

M’he allargat sobre aquests dos fets perquè estic convençut, ara, en recordar-ho tot plegat, que tots els èxits aconseguits posteriorment, varen trobar el seu començament, en aquestes dues partides: la dels menuts a Olot i la dels grans amb el petit Estanyol a Figueres!

En acabar l’any, vàrem fer una Assemblea General de Club, grans i petits i se’ns havia incorporat en “Mixa”, el bon company Salvador Masnou, que encara dona guerra amb el Cassà de la Selva, i provenia del Llagostera, que era un primera categoria, no massa en forma, però que tenia experiència en haver jugat al Doctor Pasqual de Llagostera, equip històric que començava a entrar en crisis oberta...

En el terreny personal jo havia fet dos torneig individuals que havia guanyat amb facilitat i ara ja era “tot un Primera”... I en Raurich ja era “tot un segona” en haver assolit la categoria en l’únic torneig individual que havia fet!

Així, l’any següent, vàrem tenir un equip a segona provincial, format com a titulars per mi a primer tauler, en “Mixa Masnou a segon tauler, en Raurich a tercer tauler i Pulido i Montalvo a quart i cinquè taulers.

El segon equip el conformaven menuts, sempre amb un parell d’adults per la qüestió dels desplaçaments (en Quimet Bona pare, en Salvador Solé i en Pere Vidal s’anaren alternant) I

Al Casino, els dissabtes a l’altell i els divendres al vespre al local, l’activitat del club va continuar, en base a un Primer Torneig Social, altres torneig amb invitats, torneig social dels menuts (amb les noves incorporacions que venien de l’escola d’escacs dels dissabtes)...

Continuar....