Contact center: +34 (660) 020-960 - Email: info@platjadarochessclub.cat

Breu Història del Club d’Escacs a Platja d’Aro

A cura de Màrius Lleget i Cabedo 

INTRODUCCIÓ

Aquesta breu història constarà de tres capítols, espai suficient per a que quedi reflectida amb dignitat, una moguda col·lectiva, que vaig tenir l’honor d’encapçalar i que recordo amb un cert orgull... 

Tot va començar a principi dels anys vuitanta del Segle passat quan, unes quantes persones amb inquietuds i ganes de fer coses, varen començar a reunir-se, ara a Castell d’Aro, ara a Platja d’Aro. Les «inquietuds» en qüestió apuntaven en la necessitat de «de fer poble», de posar les bases, els fonaments envers la consolidació d’una vila amb present i futur, on no tot passés pel «fet turístic» que tot ho absorbia, que «tot ho triturava»... 

Les «ganes de fer coses» consistien en projectar el què i el com per a iniciar un procés irreversible en aquesta direcció, almenys pel que feia a Platja d’Aro, l’immens Monstre turístic cara enfora, veritable Ciutat Dormitori de Sant Josep a l’octubre de cada any cara endins, un semi-desert la resta de l’any, al llarg i ample de l’interminable hivern on la majoria dels treballadors que hi venien a «fer la temporada», marxaven a llurs llocs d’origen fins a la Setmana Santa de l’any vinent... 

Tot va començar a principi dels anys vuitanta del Segle passat quan, unes quantes persones amb inquietuds i ganes de fer coses, varen començar a reunir-se, ara a Castell d’Aro, ara a Platja d’Aro.

La realitat és que una bona part d’aquests treballadors i petits empresaris de temporada desitjaven quedar-se a viure-hi tot l’any a Platja d’Aro, però els era del tot impossible, una veritable aventura amb molt a perdre-hi i ben poc a guanyar... L’Ajuntament només tenia ulls pel Foment del Turisme, llevat el petit nucli humà conformat, principalment, per Manel Duran, Jaume Esteve, Albert Mon, la Maite i la Quima i tot un seguit de bones persones a les que ben aviat em vaig vincular dins l’agrupació socialista de Castell-Platja d’Aro i S’Agaró i, cal dir-ho per a fer honor a l’estricta veritat, també per bastanta altra gent del poble, més enllà de l’afinitat política que podia ser la seva en aquells temps... 

Un bon grapat de persones començaren a fer reunions i projectes... Recordo algunes reunions a Castell d’Aro i d’altres a Platja d’Aro amb Pere Barreda, Cecilio Blanco i la seva companya, Jordi Sánchez i Salvador Solé i les seves companyes respectives, Francesc Casals, un servidor i la meva companya. Projectàvem que el Carnaval i un seguit de festes que calia recuperar, fossin també del i pel poble, amb la participació i la implicació de la gent... 

DSC04053-1El pes del fet turístic, al nostre parer i al parer de molts altres cercles de gent que es reunien i projectaven en direccions similars o, si més no, complementàries, principalment provinents del sector de l’Hosteleria, no podia pas ser un obstacle impossible de salvar: calia trobar la manera d’assolir que «crear espais per a fer i consolidar poble» no fos incompatible amb el desenvolupament del fet turístic com a principal element per tal de «fer bullir l’olla». 

Així és com un dia, crec que l’hivern del 1983, en una reunió restringida que va tenir lloc al Bar Ton, vaig plantejar la possibilitat de donar classes d’escacs als nens i nenes de l’escola pública de la Vall d’Aro com a primer pas envers la possibilitat de que la pràctica dels escacs, qui sap si a partir de la creació d’un Club i d’una Escola d’escacs, passés a formar part, d’aquest sentir, d’aquesta necessitat de fer de Platja d’Aro, també una població normal, amb inquietuds i preocupacions de gent normal que, a més a més de treballar com uns camàlics en temporada turística, comencessin a formar part d’una comunitat on «s’hi pugui néixer, créixer, viure i morir amb dignitat» (aquestes foren exactament les meves paraules de cloenda de l’exposició que acabava de fer als presents) que érem en Jordi Sánchez i Salvador Solé, Pere Villarrubies i jo. 

En Quimet Bona era membre de la Junta del Casino de l’Avenir Fanalenc. Em varen convidar a diverses reunions de Junta i, el 1987 es va posar fil a l’agulla en la creació del Club d’Escacs l’Avenir Fanalenc. Els tres anys de classes a l’escola pública de la Vall ja havien començat a donar els seus fruits, doncs nens com el meu fill Sixte, en Santi Clara, Jordi Díaz Comas i un bon grapat de més petits que ells, on hi havia nombrosos fills de les germanes Coromines, havien fet molts progressos...

En aquells temps jo jugava en el Club d’Escacs Guixolenc, un dels clubs històrics de les Comarques gironines i regentava la Llibreria Neptuno al bell mig de les Galeries del mateix nom, com a treballador d’una multinacional (la SGEL) Ben a prop hi havia el Bar Bona i l’Hotel Bona que havia inaugurat feia ben poc. En el Bar Bona, en Quimet (l’amo) i Ortega Monasterio acostumaven a fer-hi, bastant sovint, la partida d’escacs. Els vaig parlar del projecte i en Quimet Bona pare, estava entusiasmat i va oferir el seu Hotel per a que hi féssim un torneig i així ho vàrem fer el 1984. El torneig el vaig guanyar jo amb el 100% dels punts! Va servir, sobretot, per a que entrés en contacte amb Patrick Beau (fill de la Marisa, persona molt coneguda a Platja d’Aro), amb un anglès de nom Skinner, Antonio Pulido i en Montalvo de Sant Feliu de Guíxols però que no volien saber res del «Casino dels Senyors» (que és on hi havia el Club d’Escacs Guixolenc) i amb persones de Platja d’Aro que els agradaven els escacs, com en Jaume Rossich, en Flores, un tal Ross, ciutadà alemany que residia llargues temporades a Platja d’Aro. Participaren una trentena de jugadors (majoria de Platja d’Aro) i jo n’era també l’àrbitra! 

En Quimet Bona era membre de la Junta del Casino de l’Avenir Fanalenc. Em varen convidar a diverses reunions de Junta i, el 1987 es va posar fil a l’agulla en la creació del Club d’Escacs l’Avenir Fanalenc. Els tres anys de classes a l’escola pública de la Vall ja havien començat a donar els seus fruits, doncs nens com el meu fill Sixte, en Santi Clara, Jordi Díaz Comas i un bon grapat de més petits que ells, on hi havia nombrosos fills de les germanes Coromines, havien fet molts progressos...

DSC04050DSC04052DSC04053 1DSC04058

Arribat aquest punt he de dir que la col·laboració d’en Quimet Bona (pare) i la implicació dels seus fills va ser decisiva, almenys, en un primer temps, així com la participació molt activa i sempre positiva d’en Salvador Solé. 

El material, taulers, peces i rellotges ens els deixava el Guixolenc i així varen començar entre el 1984 i el 1986 les primeres passes envers un Club d’Escacs que si no recordo malament es va registrar a la Federació Catalana d’Escacs a les comarques gironines el 1987, amb el nom de Club d’Escacs l’Avenir Fanalenc de Platja d’Aro... La delegació comarcal de la Federació Catalana d’Escacs ens va lliurar, aleshores, abundant material, a banda els preus molt socials de tot el que vàrem comprar per a poder començar en condicions a treballar, a fer Club d’escacs i a aportar el nostre gra de sorra a aquella gran necessitat d’anar fent poble...

Des de Tarragona, a 2 de febrer del 2015,>

Màrius (continuarà) 


 

PARTE I

El Club d’escacs l’Avenir Fanalenc de Platja d’Aro va començar doncs, de manera molt modesta, amb el total suport de la Junta del Casino que presidia l’aleshores Jutge de Pau, Antoni Balmanya. Així, un dia a la setmana, al vespre, el local l’ocupàvem “els dels escacs”... Poc a poc, s’anaven apuntant veïns del poble. Així, ben aviat, l’alemany Ross i un amic seu de més de setanta anys que era molt bo però que no en recordo el nom; en Joan Perich de Radio Platja d’Aro, l’Antoni Flores, en Jaume Rossich, director de la sucursal de la Caixa, en Pere Vidal, cuiner de Can Japet, en Ramón Català, en Josep Raurich que venia de Llagostera, Skinner, un company anglès que com Antonio Pulido i José Montalvo venien de Sant Feliu de Guíxols, en Patricq Beau (fill de Marisa) que tenia llicència i era segona categoria; un xicot anomenat Laverde, colombià, amb llicència i que era preferent, tots passaren a fer-se socis del Club i, cada divendres venien al Casino, on els esperàvem “els de sempre”, és a dir, en Salvador Solé, en Quimet Bona (pare i fill) i jo. I els menuts: en Jordi Díaz Comas, el meu fill Sixte, els germans Estanyol (Jordi i Xavi) en Català fill (Sergi). A vegades els feia una simultània a tots, d’altres vegades improvisàvem un torneig tots contra tots, també els feia classes... N’hi havia de més menuts, tant, que no podien venir els divendres al vespre. Doncs, els dissabtes, pel matí i fins a l’hora de dinar, a l’altell del Casino on hi havíem habilitat una saleta, els més menuts hi feien les primeres partides amb rellotge i jo continuava la tasca que havia començat a l’escola de la Vall d’Aro.

Al segon any, vàrem inscriure dos equips a les competicions de les comarques gironines. Un equip sènior a tercera provincial i un infantil, de menors de 13 anys. En Beau i en Laverde jugàvem en altres clubs i no els interessava la tercera provincial...

Foto donde sale Marius Lleget, Joaquim Bona i Salvador Masnou en el podium, Carles Serra i Sr. Figueras, amigo y Presidente respectivamente del joven Bahi que falleció de leucemia sin poder finalizar en el lugar que merecia como campió de Girona sub-16

Va ser fantàstic!

L’equip sènior va pujar de categoria: jo feia el primer tauler, en Raurich el segon, Antonio Pulido el tercer i José Montalvo el quart. De suplents, teníem els germans Estanyol. Els infantils tenien com a primer tauler el meu fill Sixte, de segon en Xavier Hernández, de tercer en Josep Alcoba i de quart el petit Ramon Aymerich (vuit anys!) Els Bona, pare i/o fill els portaven en cotxe quan jugaven “a camp contrari”. Vull recordar, aquí, que varen empatar a dos amb tot un Olot! En Quim Bona (fill), m’ho explicava del tot emocionat a la Llibreria Sirena que jo regentava amb l’aleshores meva esposa Catherine, amb els quatre menuts presents, tornant d’Olot!:

Hauries d’haver vist la cara del capità de l’Olot!...

Feia de capità un adult que acostumava a ser monitor d’escacs (l’Olot sempre ha tingut una de les escoles d’escacs més importants de Catalunya) El nostre capità era en Quim Bona (fill) que feia uns mesos que havia après a moure les peces!

En Sixte havia guanyat, els taulers segon i tercer havien perdut i el petit Ramon Aymerich va acabar guanyant la seva partida! Quan li varen preguntar com és que jugava tant bé, va contestar:

El meu profe m’ha preparat la partida!

I era del tot cert: Jo sabia que havia de jugar amb negres i li vaig dir:

Si surt de peó de Rei intentarem que ens porti a l’espanyola. Si és així, t’ensenyaré una defensa poc coneguda: La Janich (f5 al tercer moviment) Anem a suposar que pren el peó...

I el vaig preparar a fons. En Ramon tenia una gran facilitat per a aprendre escacs i ho feia fàcil a l’hora de jugar...

Quan estaven a punt de marxar em va preguntar:

Profe, i si no surt de peó de Rei? —aquells ulls grans i tant innocents que tenia!

Doncs aleshores, juga com vulguis, d’acord? I tranquil, ja saps que es pot guanyar i també perdre! —vaig contestar.

I fer taules —va dir en Ramon amb la cara tota seriosa.

Recordo que també els havia fet un repàs a tots quatre de com fer escac i mat amb una, amb dues torres, amb cavall i torre, amb alfil i torre, amb els dos alfils i... amb la Dama... Recomanant-los-hi, però, que evitessin de quedar amb cavall i alfil que això era molt complicat i els ho explicaria un altre dia!

La veritat és que jo tenia por de que tot anés com jo havia planejat i que no sabessin acabar la partida, sobretot el petit Ramon...

Però tot va anar “com havia previst el profe” i en Ramon no va fallar!

En Quim els va dur a berenar a una granja com a premi i, la veritat és que no cabia a la seva pell...

Durant llarga estona em va comentar tots els detalls de la partida... Ho havia viscut amb veritables nervis, amb intensitat i lamentant no saber jugar prou bé a escacs per tal de “fer de capità com Déu mana”...

A l’equip sènior tots érem simples “terceres”, això sí, en Raurich era un “tapat”, doncs era tercera perquè mai s’havia plantejat pujar de categoria: havia jugat durant anys al Doctor Pasqual de Llagostera on hi havia bons jugadors i bons mestres... I jo era un súper “tapat”: havia estat de jove un jugador molt fort, però havia deixat de jugar ben aviat i dècades després, era un simple tercera (però no pas un principiant!) Vàrem anar guanyant tots els partits i a la última Ronda, a Figueres, ens jugàvem el salt de categoria contra el Figueres C que també ho havia guanyat tot.

Guardo un record extraordinari d’aquell episodi: En Raurich no havia pogut venir i el petit Estanyol passava a ocupar el quart tauler.

Jo vaig guanyar amb certa facilitat i, cosa insòlita, sense els habituals problemes de temps (com que fumava com un carreter, perdia molt de temps fumant fora de la sala de joc i això feia que sempre tenia problemes de rellotge, per bé que cal dir que me’n sortia molt bé a l’hora de fer sis o set moviments en menys d’un minut!) El menut va perdre (cal saber que jugàvem contra tres primeres i un segona)

Les dues partides de Pulido i Montalvo varen arribar a pròrroga. La de Pulido era taules manifestes ja feia estona, però en anar bé de rellotge, jo vaig suggerir que aguantés i anéssim a pròrroga per tal de donar moral a Montalvo que tenia posició netament inferior. A Montalvo li deia a l’orella:

No estàs perdut! Aguanta i arriba a pròrroga, si més no, en posició semblant a la d’ara. Trobarem la manera de fer taules sense descartar guanyar la partida! Vinga aguanta!

La seva cara era tot un poema: sabia que estava inferior!

Ja en el descans, estàvem analitzant la partida de Montalvo que, manifestament estava quasi perduda. Però vaig trobar una línia que oposava resistència i obligava al contrari a jugar fi. A la represa havíem decidit signar les taules al segon tauler: Pulido un tercera de veritat havia empatat amb un primera!

Ara, si fèiem taules pujaríem de categoria en haver aconseguit el punt el primer tauler! Però no era fàcil.

He de dir que Montalvo era un jugador fluix, però amb una voluntat i amor propi fora de lo normal i, a més a més, igual que Pulido tenia un esperit d’equip insuperable! En Raurich ens havia trucat un parell de cops i ens va demanar que quan acabéssim, el truquéssim sense importar l’hora.

I és que l’esperit d’equip existia de veritat! Érem una pinya en forma de roca, érem TOT CAVALL BERNAT!

Vàrem arribar a la segona pròrroga i dons, tothom trucant a casa seva per dir que arribaríem tard (sobretot el menut que encara no tenia 14 anys!)

De l’anàlisi en podíem concloure que la situació global havia millorat força i que ara, teníem possibilitats de fer taules i si l’altra volia forçar, podíem guanyar i tot. Vaig marcar la línia de continuïtat i una hora després es signaven les taules que feien que l’Avenir Fanalenc ja era de Segona Provincial!

Vàrem fer les trucades pertinents a les famílies, també a Raurich i vàrem anar a menjar plegats i a celebrar-ho!

M’he allargat sobre aquests dos fets perquè estic convençut, ara, en recordar-ho tot plegat, que tots els èxits aconseguits posteriorment, varen trobar el seu començament, en aquestes dues partides: la dels menuts a Olot i la dels grans amb el petit Estanyol a Figueres!

En acabar l’any, vàrem fer una Assemblea General de Club, grans i petits i se’ns havia incorporat en “Mixa”, el bon company Salvador Masnou, que encara dona guerra amb el Cassà de la Selva, i provenia del Llagostera, que era un primera categoria, no massa en forma, però que tenia experiència en haver jugat al Doctor Pasqual de Llagostera, equip històric que començava a entrar en crisis oberta...

En el terreny personal jo havia fet dos torneig individuals que havia guanyat amb facilitat i ara ja era “tot un Primera”... I en Raurich ja era “tot un segona” en haver assolit la categoria en l’únic torneig individual que havia fet!

Així, l’any següent, vàrem tenir un equip a segona provincial, format com a titulars per mi a primer tauler, en “Mixa Masnou a segon tauler, en Raurich a tercer tauler i Pulido i Montalvo a quart i cinquè taulers.

El segon equip el conformaven menuts, sempre amb un parell d’adults per la qüestió dels desplaçaments (en Quimet Bona pare, en Salvador Solé i en Pere Vidal s’anaren alternant) I

Al Casino, els dissabtes a l’altell i els divendres al vespre al local, l’activitat del club va continuar, en base a un Primer Torneig Social, altres torneig amb invitats, torneig social dels menuts (amb les noves incorporacions que venien de l’escola d’escacs dels dissabtes)...

Continuar....


 

PARTE II

Vàrem tornar a pujar de categoria: de segona a primera provincial Han passat molts anys i el lector pot pensar que vàrem fitxar gent... Doncs no! El nostre èxit seguia procedint del treball dels divendres al vespre i els dissabtes al matí al Casino de l’Avenir Fanalenc, on cada vegada hi venia més gent i més cantera infantil. Això sí, vàrem anar incrementant les fitxes federatives: si havíem començat amb lo just, ara teníem més jugadors federats. Aquí cal saber que tots eren socis del Club d’escacs, és a dir, participaven de la seva tasca social, per bé que la majoria no tenien fitxa federativa i doncs, no competien més enllà de les taules, cadires i parets del Casino...

La petita Junta Directiva que jo presidia, decidia en tot moment el què i el com pel que feia al desenvolupament del Club d’Escacs des del punt de vista dels seus objectius pedagògics i socials, també en el terreny de la competició.

Aquell curs 1989-90 havíem federat en Josep Maria Albertí, en Pablo Armenta, en Jordi Díaz, en Pere Vidal, Juan Herrero (un xicot de divuit anys que venia de Sant Feliu amb Antonio Pulido), un germà d’aquest darrer i uns quants menuts més... També s’havien incorporat al club en Salvador Masnou (Misha) i en Patrick Beau que ja venien feia temps i que ara havien fet el pas de competir amb nosaltres.

Aquell curs 1989-90 havíem federat en Josep Maria Albertí, en Pablo Armenta, en Jordi Díaz, en Pere Vidal, Juan Herrero (un xicot de divuit anys que venia de Sant Feliu amb Antonio Pulido), un germà d’aquest darrer i uns quants menuts més... També s’havien incorporat al club en Salvador Masnou (Misha) i en Patrick Beau que ja venien feia temps i que ara havien fet el pas de competir amb nosaltres.

Tots havíem fet algun que altre torneig individual per tal de pujar de categoria. Així, per exemple jo ja era preferent, en Jordi Díaz era segona, com en Raurich i Armenta, en Mischa era un primera i en Patrick Beau que era segona va passar a primera categoria aquell any. Amb la qual cosa, el primer equip el conformàvem jo a primer tauler, en Misha a segon tauler, en Patrick Beau a tercer, en Raurich feia el quart i Armenta el cinquè. I al B, en Jordi Díaz feia el primer tauler, Pulido el segon, Josep Maria Albertí el tercer i després, els germans Estanyol, el meu fill Sixte...

Vàrem poder doncs, inscriure un equip C. Quan faltava un jugador al primer equip, en Jordi Díaz era el primer suplent...

El curs 1990-91, vàrem inscriure quatre equips. Havíem enfortit el primer equip amb l’ingrés de l’avi Sureda (preferent que venia del Dr. Pasqual de Llagostera que finalment s’havia dissolt) L’avi Sureda estava lluny de ser el jugador que havia estat: l’edat li passava factura però tenia una voluntat de ferro i lluitava com un condemnat per a superar-se. Tenia un molt fort esperit d’equip i era una bellíssima persona, pausada, serena, que inspirava confiança i donava serenor a tothom.

Jo vaig seguir al primer tauler i en Sureda feia el segon, en Patrick Beau va passar a tercer tauler, en Jordi Díaz feia el quart tauler (ja era tot un primera!, ho comentaré més endavant això!) en Mischa cinquè, Raurich sisè, Armenta setè i completàvem el primer equip amb els jugadors disponibles. Però havíem inscrit un B (que va pujar a segona provincial!), un C i un D... El primer equip era prou bo per a mantenir sense problemes la categoria però jo tenia molt clar que no era prou fort com per pujar a Preferent! La sorpresa va venir del segon equip que va quedar guanyador provincial a tercera!

Però en tot i per tot era un any de transició, això sí, molt profitós per a joves del poble com l’Albertí i en Pablo Armenta. També pels menuts que ja no ho eren tant, com en Sixte, en Jordi Díaz, els germans Estanyol. La Emma Clara! En qualsevol cas, teníem un molt bon ambient que començava a ser l’enveja de tot el Baix Empordà: molt jugadors s’oferien per a venir a jugar amb nosaltres! I no demanaven res!

Jo els deia:

Paciència, tot arribarà però ens cal consolidar aquest bon ambient i fer més poble i pujar molt més el nivell de joc de la nostra mainada sinó, aquest club serà la flor d’un dia i el que volem, almenys el que jo vull és que a Platja d’Aro es jugui molt a escacs, no solament al club sinó també a cada bar, a tot el poble i que a l’escola acabem assolint aules i medis per a ser l’exemple del potencial que els escacs poden arribar a representar per a la mainada del nostre país! Per a la seva bona educació! Per a l’enriquiment de les seves neurones, per a la matèria gris d’una joventut que només hauríem de concebre SANA!

El cas és, però, que també vàrem fer un molt bon paper competitiu, mantenint el primer equip a Primera Provincial, pujant el B a Segona... Vàrem incrementar significadament els socis federats...

Vaig poder passar un acord amb L’Ajuntament i ens varen comprar taules amb tauler incorporat i peces de gran qualitat! També vàrem consolidar un acord per a que el primer equip jugués la competició de la Primera provincial en una sala del Palau d’Esports i de Congressos...

Aquell any vàrem participar a moltes competicions individuals i els nostres jugadors milloraven la llur categoria individual. També vàrem consolidar el campionat social del Club.

El Club d’Escacs l’Avenir Fanalenc de Platja d’Aro ja era un club consolidat i conegut a les comarques gironines. Jo tenia un bon amic de molts anys a Barcelona, que coneixia jugadors professionals. Gràcies a ell vaig poder entrar en contacte amb el gran Miquel Illescas i ens vàrem fer prou amics.

Això va ser determinant per a que s’entengui tot el que vàrem assolir posteriorment, a partir del Club d’Escacs però ja no solament com a Club sinó com a poble! Amb una col·laboració i implicació remarcable del sector de la Hosteleria... La veritat és que, en recordar-ho ara, tant de temps després en escriure aquestes línies, em venen tantes coses bones a la memòria!

Al acabar l’any vàrem decidir que enfortiríem el primer equip per a pujar més amunt, a la Preferent dels Escacs a Catalunya! El club ja comptava amb més de quaranta jugadors federats. En un parell de reunions de Junta Directiva de club, jo vaig exposar les virtuts i els riscos que comportava el fet de plantejar-nos l’ascens de categoria i la creació d’una escola d’escacs amb dies i hores i medis i monitors un xic remunerats.

Cal saber que jo havia decidit PRESENTAR-ME A LES ELECCIONS MUNICIPALS, dins la llista del PSC i recordo com vaig comentar que, en el supòsit d’assolir la regidoria de Cultura, Esport i Joventut, hauria de prendre certes distàncies, ja no podria seguir com fins ara, implicat fins el coll amb el Club d’Escacs i el Platja d’Aro Fútbol Sala (també jo havia encapçalat amb en Ton Esteva el seu naixement, consolidació i projecció, amb el suport posterior del Doctor Lluch...)

En Quimet Bona (pare) que ja hi havia estat a l’Ajuntament em va recolzar i, finalment, vàrem decidir que abans de que es constituís el nou Ajuntament, tant si jo entrava en l’equip de govern com si no, calia deixar les coses clares i un organigrama precís per tal de garantir la continuïtat del club d’escacs i la seva possible projecció fent el salt a categories més importants...

Havíem, sota la meva batuta, abordat totes les qüestions que venien al cas pel què feia al perill real que representaria la postulació a una certa ambició «que podria obrir la porta a la professionalització parcial del primer equip» i que ens calia prendre mesures correctores contra tot el que pogués desembocar en el deteriorament o l’abandó de tot el contingut pedagògic i social que havien conformat el naixement i consolidació del nostre projecte, sempre en harmonia i amb «el desig de fer poble»...

Vàrem fer el següent disseny:

  1. Un primer equip amb aspiracions per a pujar a Preferent.
  2. Un segon equip que es plantegés l’ascens a primera provincial.
  3. Tercer i quart equip per a que els joves i infantils puguin anar progressant
  4. Estructurar una Escola d’Escacs amb un monitor que cobri fins on es pugui arribar, incrementant els dies i les hores de classe
  5. Participar a totes les competicions extraescolars amb la mainada de l’escola d’escacs (aquí, vull recordar que la Vall d’Aro, durant tres anys va senzillament arrasar)
  6. Projectar esdeveniments d’escacs importants al municipi tot i continuar amb els campionats socials del club i torneig com el que havíem fet a l’Hostal Marina amb mi estrenant-me com a àrbitre titulat dins la Federació Catalana d’Escacs (aquí cal ja exposar que en els tres anys següents, vàrem organitzar un Campionat absolut Juvenil de l’Estat espanyol a l’Hotel Guitart, on en Jordi Díaz hi fou invitat i on va assolir taules amb el més menut de tots, un tal Vallejo, que posteriorment ha estat i és un dels millors jugadors espanyols de tots els temps); un torneig d’altíssim nivell, amb GM i MI al mateix hotel, torneig que coincidia amb la Festa de la Cervesa de Platja d’Aro, on vaig poder fer amistat amb el gran Bellón, amb Mellado, Comas, etc...; Una setmana d’escola d’elit d’Escacs, a cura de l’inigualable Jesús De la Villa, on varen participar les millors joves promeses de les Comarques Gironines, com en Busquets i la Mònica Vilar de l’Olot, en David Carrasco del Girona, en Manel Castellanos, Serra i Alfred Mont del Guixolenc i d’altres que no recordo els noms, amb en Sixte Lleget i en Jordi Díaz de Platja d’Aro que hi foren convidats; un torneig important a l’Hotel Aromar i un altre a l’Hotel Cosmopolitan, ambdós destinats a que joves amb talent i adults poguessin optar a pujar de categoria individualment i a millorar l’ELO...

Ho he volgut remarcar ara perquè l’Hotel Guitart Platja d’Aro, va allotjar gratuïtament i va fer preus increïbles, cedint sales i totes les seves instal·lacions a molta gent que quedaren bocabadats (recordo el sopar de cloenda del Juvenil Absolut d’Espanya amb la presència de R. Toran President de la Federació Espanyola d’Escacs, pares dels juvenils vinguts d’arreu d’Espanya, on vaig fer un discurs encès que va posar en boca de Toran en la seva intervenció: «Marcharé de aquí con nostalgia. Os recordaré siempre porque jamás he asistido a organización y ambiente semejantes. Y a ti, te lo tengo que decir: ¡Monstruo, eso eres, tío, eres genial!». No recordo el nom del gerent del Guitart, amb qui vaig tractar. Però des d’aquest escrit, el més sincer record i homenatge pel tracte rebut! De la mateixa manera en Jordi Comas, oncle d’en Jordi Díaz sempre ens va tractar molt bé, facilitant i a vegades sense voler cobrar serveis, ni res...

Sé pels jugadors d’elit que varen freqüentar assíduament Platja d’Aro en aquells anys, que el tracte que reberen del comerç, de tota la Hosteleria, de la gent de Platja d’Aro, no l’havien rebut mai enlloc! I en vull deixar constància.

I no puc acabar aquest apartat sense fer una menció especial per a Miquel Illescas i Jesús de la Villa: Qui no recorda la simultània que varen fer als carrers de Platja d’Aro, amb la dificultat afegida de que l’un feia la primera jugada a cada tauler i l’altra la segona i així fins al final d’una simultània de més de seixanta taulers amb molt pocs «jugadors de cafè» i molta gent federada!

Varen perdre dues partides i varen cedir algunes taules. La resta ho varen guanyar tot!

Continuar...


 

Epíleg

És hora d’acabar.

Pot donar-se el cas que m’hagi descuidat d’algú i/o que m’hagi equivocat en alguna data o qui sap en què puix he hagut d’escriure de memòria: mai vaig poder recuperar les meves pertinences personals dels temps en que vaig marxar de Platja d’Aro (ni mobles, ni pintures del meu pare, ni llibres, ni arxius personals, ni vaixella, ni res de res, llevat de tot el que un bon amic em va poder guardar a casa seva i que vaig anar recuperant poc a poc, malauradament, poca cosa) Però si he comès alguna errada, estic absolutament convençut d’haver escrit una història absolutament fidel als fets i a l’experiència que molta gent va poder gaudir i compartir amb mi i de la que en guardo molt bon record.

De tota aquesta història, però, hi ha tres anècdotes impactants...

Les vull recordar per a totes i tots vosaltres!

La primera

En Jordi Díaz va pujar a primera categoria en guanyar un torneig de joves promeses de les comarques gironines on hi participaren dos jugadors nostres: en Jordi i el meu fill Sixte. Els dos varen ocupar sempre posicions capdavanteres en el campionat. Junt amb un jove de La Bisbal...

Va ser un torneig dramàtic: aquell jove (no recordo ara el nom exacta) per bé que el Sr. Figueres, responsable del Club d’Escacs Bisbalenc d’aleshores ho podria confirmar, estava greument malalt i va haver de jugar algunes partides des del seu llit d’Hospital... Era un xicot per a qui els escacs ho eren tot: en patir una molt greu malaltia, l’estudi i la pràctica dels escacs esdevingueren, d’una banda, la seva relació amb el món, amb l’exterior i, d’altra banda, el refugi on alliberar-se del seu drama personal. La família i els amics, d’escola, de barri, de club, ho feien tot per tal de donar-li ànims i suport...

El cas és que quan quedaven dues rondes pel final de la competició, aquest adolescent que, junt amb en Jordi Díaz encapçalava la classificació amb en Sixte tercer a mig punt (!), va entrar en fase terminal!

Tenia leucèmia! M’ho varen venir a explicar els pares i el Sr. Figueres, a mi puix en Sixte i en Jordi Díaz haurien de desplaçar-se a l’Hospital per a jugar (si el noi no moria abans) les dues darreres partides, l’una rere l’altra doncs podia morir en qualsevol moment! Volien que morís en Pau i amb la satisfacció d’haver acabat el torneig, qui sap si assolint-ne la victòria! Aquesta era la seva voluntat i els metges pensaven que aguantava per aquesta raó...

Vàrem comentar sobre la conveniència o no de fer-ne coneixedors a en Sixte i a en Jordi, també del fet de si calia o no convèncer-los que calia perdre les dues partides, tot plegat, foren unes converses que sempre més recordaré, d’uns pares desesperats dins la tragèdia i alhora d’una enteresa i una dignitat encomiables, d’un Sr Figueres que em va també impactar... Em varen pregar de guardar el secret sobre la fase terminal en què havia entrat el xicot (només ho sabíem els metges, els pares, el Sr Figueres i... jo, degut a la competició en curs i al fet que eren en Jordi i en Sixte qui havien de jugar contra aquest noi les dues darreres partides) Vàrem decidir plegats que no diríem res a en Jordi i a en Sixte i que calia que juguessin amb la plena intenció de guanyar les partides...

El primer problema va ser que en Sixte no volia anar a jugar a l’Hospital: era conscient de que el noi estava greu i volia no comparèixer per a que guanyés el punt. En Jordi havia decidit que tampoc hi aniria i que renunciava a guanyar el campionat en aquelles condicions. Parlant amb ells vaig saber que ja feia setmanes que en parlaven, de tot plegat, amb els altres companys de torneig, a cada ronda. N’hi havia un que els hi havia explicat de bon començament que aquell xicot estava molt greu i que només vivia pels escacs i per guanyar el torneig i pujar a primera categoria. Crec recordar que era un jove company de Club, del Bisbalenc... Estava traumatitzat! En Jordi i en Sixte també!

Finalment, vaig haver d’explicar-li tota la veritat al meu fill. No he sabut mai si li ho va dir o no a en Jordi (crec que no ho va fer, mantenint la paraula que m’havia donat!) Sabedor de que aquell noi s’estava morint, va anar, completament destrossat a jugar la partida (que va resultar força interessant) i la va perdre «sense deixar-se guanyar»... Això em va dir al vespre, ja a casa (jo ho sabia perquè el Sr. Figueres m’havia telefonat, dient-me que en acabada la partida i ja fora de l’hospital en Sixte havia esclatat a plorar desconsoladament...) i mai he dubtat de la seva paraula per bé que tampoc m’ho va confirmar i ja passat el temps, no n’hem tornat a parlar mai més...

Cal saber que en Sixte encara no havia complert els quinze anys (en Jordi anava camí dels setze que encara no havia complert!)

L’endemà va ser el torn d’en Jordi que va anar a l’Hospital a jugar la darrera partida del campionat, molt abans d’hora perquè el xicot podia morir en qualsevol moment! Estaven empatats a punts amb aquell jove que s’anava apagant com una espelma a la que no li queda gens de cera però que es mantenia en vida per la gran flama de la seva il·lusió per a guanyar el torneig i pujar a primera.

Amb en Jordi jo hi tenia una relació franca com amb el meu fill i no em va pas costar pas gaire convèncer-lo de que havia de lluitar per a guanyar el torneig, que aquell noi de La Bisbal no acceptaria mai quedar campió si no era lluitant de tu a tu, en peu d’igualtat i de ganes de guanyar ambdós. En Jordi em va dir tot seriós i trist alhora:

─D’acord Màrius, si ho vols així jugaré per a guanyar la partida i el campionat però d’igualtat res de res: aquest noi, pobre, lluita en condicions impossibles, per la malaltia que pateix i això em dóna un avantatge gairebé decisiu. Serà molt difícil que em concentri, saps?

En Jordi va guanyar la partida i el torneig! Va pujar a primera categoria...

Vàrem anar a l’Hospital on aquell jove moriria hores després d’haver rebut el trofeu i de saber que ja era tot un Primera Categoria (era del tot cert, pels punts assolits) També va rebre el trofeu per la millor partida: la seva victòria contra el meu fill on havia fet una combinació força interessant! Qui ho hagi viscut mai podrà oblidar aquella cara transparent, aquells ulls enfonsats, aquell cap sense cabells! Però sense forces, amb ben poca energia, calia veure aquell somriure i aquella satisfacció que l’emplenava de goig!

INOBLIDABLE!

En Sixte i en Jordi Díaz varen quedar molt afectats, sobretot en Jordi en saber la veritat i jo vaig tenir molta feina per a convèncer-los de que havien fet el que calia: tots dos em deien que havia d’haver quedat campió ell i amb el 100% dels punts!

Vàrem fer un acte de record, on jo vaig entregar als pares d’aquell xicot, amb una carta signada per jugadors de l’Avenir Fanalenc, la còpia de les dues partides signades per en Jordi i en Sixte i aquell jove que sempre més recordarem... La meva idea consistia en que la partida, no recordo si la d’en Sixte o la d’en Jordi fos publicada en el Punt Diari, cometada per mi...

Poc després d’aquest drama, moria d’un accident un dels alumnes de primera hora de l’escola d’escacs i del Club, que havia format part d’aquell equip infantil que havia empatat a punts uns anys enrere amb l’infantil de l’Olot: en Josep Alcoba Coromines. Sempre el recordaré i duré al damunt el punyent record del rostre dels seus pares i el cop terrible que el seu dramàtic accident va significar per a tots nosaltres, principalment per a els més petits, com els seus cosins Xavi i Ramón, en Sixte, Jordi, germans Estanyol, Català, en fi, tota la colla de l’Avenir Fanalenc.

La segona

No feia pas gaire que una nena, Emma Clara, havia ingressat al Club i l’havíem federat immediatament. Sabia jugar puix el seu pare li havia ensenyat bastant més que «a moure les peces». Va fer progressos molt ràpidament. Jo li vaig dedicar tot el temps que podia i, sense haver complert els quinze anys, va anar invitada a Madrid per a competir en el Campionat absolut Femení de l’Estat Espanyol...

Això va ser una gran compensació per a mi i per a la tasca realitzada. La llàstima és que a la època en què el campionat va tenir lloc era del tot impossible satisfer la petició de la Emma: ella volia que fos jo qui anés a Madrid per a assessorar-la durant tota la competició. Crec que li varen posar un G.M. per a aquesta tasca en no poder anar-hi jo... A Platja d’Aro la temporada d’estiu s’ho menjava tot, la vida personal, els escacs, absolutament tot i el Campionat Femení en qüestió va tenir lloc el mes d’Agost. Impossible per a mi!

Però la satisfacció que vaig tenir, compensava tots els esforços, els diners gastats i els maldecaps...

També va ser sonada la participació de David Carrasco al Campionat Juvenil Absolut de Catalunya on tampoc vaig poder anar per a assessorar-lo com ell volia. Ja era jugador de l’Avenir Fanalenc i malgrat ser plena temporada, vàrem passar llargues estones al telèfon on en dos aplaçaments de partida, em passava la posició i jo comentava amb ell què en pensava...

El Club tenia pocs anys d’Història i ja tenia èxits com els assenyalats, den Jordi, de la Emma i d’en David!

La veritat, jo no cabia a la meva pell i dins el Club, tots els membres treien pit! Recordar ara l’ambient que imperava en aquells temps és un veritable plaer!

La tercera

Aquí m’he de remuntar uns anys enrere, a l’escola pública de la Vall d’Aro el primer any que vaig anar a donar-hi classes als alumnes que s’hi varen apuntar, en els passadissos de l’escola just abans i/o en acabat el menjar, en condicions dolentes aquell primer any, millorades després quan em varen cedir el laboratori de l’escola per a les classes, horaris millors i vaig poder, finalment, agrupar una mica els nens i nenes per edats i, sobretot, per nivell assolit, els més de cent setanta alumnes que s’inscrigueren el segon any!

Bé, al final del curs, vaig organitzar un torneig, amb rellotge... La majoria d’aquella quitxalla no sabien moure les peces uns mesos abans i, havíem assolit plegats (jo com a monitor i ells com a alumnes) estar en condicions de jugar partides amb rellotge i apuntar les jugades sobre un full federatiu que vaig posar damunt la taula a cada jugador per a cada partida.

En posar en marxa els rellotges ni la respiració de ningú es podia sentir! Jo els havia explicat les regles del joc i tothom estava més que concentrat: era un torneig per eliminatòries!

Dit així, sembla poca cosa. Us ben asseguro que vistes les condicions i el temps de que disposava, VA SER UNA PROESA!

Em consta, tants anys després, que molts dels alumnes que vaig tenir, recorden de manera més que positiva les classes d’escacs i el professor d’escacs : només vull deixar constància del llibre que em varen regalar en acabar el segon curs els alumnes, signat per un munt de nens i nenes i amb la següent dedicatòria:

Per a el professor més simpàtic i eficient que mai hem tingut”, Dedicatòria escrita de puny i lletra per Meritxell Caralt que amb el seu germà petit, en Joan, també foren dels primers alumnes (i me’ls havia descuidat, com en Benet i una nena de Castell d’Aro que tenia 8 anys i prometia molt que es deia Tura... i qui sap si d’altres... i si així és, demano perdó i, sis plau, que em l’ajut de la gent del poble, s’afegeixi a tothom que calgui!

Per a el professor més simpàtic i eficient que mai hem tingut”, Dedicatòria escrita de puny i lletra per Meritxell Caralt que amb el seu germà petit, en Joan, també foren dels primers alumnes (i me’ls havia descuidat, com en Benet i una nena de Castell d’Aro que tenia 8 anys i prometia molt que es deia Tura... i qui sap si d’altres... i si així és, demano perdó i, sis plau, que em l’ajut de la gent del poble, s’afegeixi a tothom que calgui!

La final, partida decisiva i última la jugaren en Jordi Díaz i en Santi Clara. Va guanyar en Santi Clara i en Jordi Díaz que estava vermell com un tomàquet, literalment encès, amb els genolls va empènyer la taula i totes les peces i el tauler caigueren per terra. En Santi era un àngel de nen, dels més tranquils que mai he vist. Recordo que li va dir:

─Jordi no t’ho agafis així, no passa res, has perdut com hauries pogut guanyar tu! Em sap greu... ─i li va estendre la mà com els havia ensenyat jo i com havien fet tots fins aquell moment.

Les llàgrimes als ulls, en Jordi no li va voler prémer la mà!

Us ben asseguro que per a mi, la tasca que feia, molt més enllà dels escacs, era pedagògica! I me la prenia molt seriosament!

Li vaig dir a en Jordi:

─Jordi, ara has de recollir totes les peces i ficar-les dins la capsa. T’has de calmar! I tot seguit, tal hi com saps que cal fer-ho, has de donar la mà al guanyador del torneig. Recorda com sempre us he explicat que és igual d’important saber perdre que saber guanyar! En Santi ha demostrat que ha sabut guanyar! Ara cal que demostris tu que saps perdre!

En Jordi va recollir totes les peces i va prémer la mà d’en Santi i, cosa que jo no li havia demanat pas, va demanar-li perdó i disculpes...

A mi em va dir davant de tots els nens i nenes:

─Ho sento profe, em sap molt de greu! Però és que volia guanyar jo...

I amb el seu encongiment d’espatlles no calien més paraules!

He de reconèixer que vaig haver de fer un esforç molt gran per tal de no esclatar a riure!

En Jordi era un guanyador nat! A més a més, era un nen molt impulsiu i mogut. Estic convençut que els escacs li anaren de mil meravelles en el sentit de calmar el seu caràcter convuls propiciant els inqüestionables valors de bona persona que sempre va manifestar tenir.

Ho diré d’una altra manera. Poso aquest exemple perquè ve com l’anell al dit a l’hora de donar testimoni d’un fet molt important: els escacs posen de manifest immediatament els trets més característics del caràcter d’una persona, encara més d’un infant. I un bon pedagog en pot fer un gran ús a l’hora de reconduir situacions, posar exemples i aportar mesures que vagin a favor de potenciar tot el que calgui i de corregir, de la mateixa manera, tot el que sigui necessari...

És l’hora del comiat. En Jordi Díaz, l’antic deixeble i ara l’amic, em va demanar d’escriure la història de l’Avenir Fanalenc. Per amistat amb ell i perquè em venia molt de gust recordar aquells temps, he posat fil a l’agulla i m’acomiado de totes i tots, desitjant haver estat a l’alçada del que se’m demanava, si més no del que calia escriure! Perquè la història del Club, la continueu escrivint vosaltres, ara mateix! Algú sabrà deixarne constància escrita a rengló del que he fet jo en aquests fulls!

Em creureu si us dic que crec saber qui ho farà quan n’arribi l’hora?

Màrius, 17 d’abril del 2015

CLUB D'ESCACS PLATJA D'ARO

C./Marina, 7,    17250 Platja d´Aro (GIRONA)

+34 (660) 020-960

+34 (636) 439-036

info@platjadarochessclub.cat

ESCOLA D'ESCACS COSTA BRAVA

Col·labora:

AJUNTAMENT DE CASTELL-PLATJA D’ARO

+ 34 (636) 43-90-36

escola@eecb.cat