Contact center: +34 (660) 020-960 - Email: info@platjadarochessclub.cat

 

Epíleg

És hora d’acabar.

Pot donar-se el cas que m’hagi descuidat d’algú i/o que m’hagi equivocat en alguna data o qui sap en què puix he hagut d’escriure de memòria: mai vaig poder recuperar les meves pertinences personals dels temps en que vaig marxar de Platja d’Aro (ni mobles, ni pintures del meu pare, ni llibres, ni arxius personals, ni vaixella, ni res de res, llevat de tot el que un bon amic em va poder guardar a casa seva i que vaig anar recuperant poc a poc, malauradament, poca cosa) Però si he comès alguna errada, estic absolutament convençut d’haver escrit una història absolutament fidel als fets i a l’experiència que molta gent va poder gaudir i compartir amb mi i de la que en guardo molt bon record.

De tota aquesta història, però, hi ha tres anècdotes impactants...

Les vull recordar per a totes i tots vosaltres!

La primera

En Jordi Díaz va pujar a primera categoria en guanyar un torneig de joves promeses de les comarques gironines on hi participaren dos jugadors nostres: en Jordi i el meu fill Sixte. Els dos varen ocupar sempre posicions capdavanteres en el campionat. Junt amb un jove de La Bisbal...

Va ser un torneig dramàtic: aquell jove (no recordo ara el nom exacta) per bé que el Sr. Figueres, responsable del Club d’Escacs Bisbalenc d’aleshores ho podria confirmar, estava greument malalt i va haver de jugar algunes partides des del seu llit d’Hospital... Era un xicot per a qui els escacs ho eren tot: en patir una molt greu malaltia, l’estudi i la pràctica dels escacs esdevingueren, d’una banda, la seva relació amb el món, amb l’exterior i, d’altra banda, el refugi on alliberar-se del seu drama personal. La família i els amics, d’escola, de barri, de club, ho feien tot per tal de donar-li ànims i suport...

El cas és que quan quedaven dues rondes pel final de la competició, aquest adolescent que, junt amb en Jordi Díaz encapçalava la classificació amb en Sixte tercer a mig punt (!), va entrar en fase terminal!

Tenia leucèmia! M’ho varen venir a explicar els pares i el Sr. Figueres, a mi puix en Sixte i en Jordi Díaz haurien de desplaçar-se a l’Hospital per a jugar (si el noi no moria abans) les dues darreres partides, l’una rere l’altra doncs podia morir en qualsevol moment! Volien que morís en Pau i amb la satisfacció d’haver acabat el torneig, qui sap si assolint-ne la victòria! Aquesta era la seva voluntat i els metges pensaven que aguantava per aquesta raó...

Vàrem comentar sobre la conveniència o no de fer-ne coneixedors a en Sixte i a en Jordi, també del fet de si calia o no convèncer-los que calia perdre les dues partides, tot plegat, foren unes converses que sempre més recordaré, d’uns pares desesperats dins la tragèdia i alhora d’una enteresa i una dignitat encomiables, d’un Sr Figueres que em va també impactar... Em varen pregar de guardar el secret sobre la fase terminal en què havia entrat el xicot (només ho sabíem els metges, els pares, el Sr Figueres i... jo, degut a la competició en curs i al fet que eren en Jordi i en Sixte qui havien de jugar contra aquest noi les dues darreres partides) Vàrem decidir plegats que no diríem res a en Jordi i a en Sixte i que calia que juguessin amb la plena intenció de guanyar les partides...

El primer problema va ser que en Sixte no volia anar a jugar a l’Hospital: era conscient de que el noi estava greu i volia no comparèixer per a que guanyés el punt. En Jordi havia decidit que tampoc hi aniria i que renunciava a guanyar el campionat en aquelles condicions. Parlant amb ells vaig saber que ja feia setmanes que en parlaven, de tot plegat, amb els altres companys de torneig, a cada ronda. N’hi havia un que els hi havia explicat de bon començament que aquell xicot estava molt greu i que només vivia pels escacs i per guanyar el torneig i pujar a primera categoria. Crec recordar que era un jove company de Club, del Bisbalenc... Estava traumatitzat! En Jordi i en Sixte també!

Finalment, vaig haver d’explicar-li tota la veritat al meu fill. No he sabut mai si li ho va dir o no a en Jordi (crec que no ho va fer, mantenint la paraula que m’havia donat!) Sabedor de que aquell noi s’estava morint, va anar, completament destrossat a jugar la partida (que va resultar força interessant) i la va perdre «sense deixar-se guanyar»... Això em va dir al vespre, ja a casa (jo ho sabia perquè el Sr. Figueres m’havia telefonat, dient-me que en acabada la partida i ja fora de l’hospital en Sixte havia esclatat a plorar desconsoladament...) i mai he dubtat de la seva paraula per bé que tampoc m’ho va confirmar i ja passat el temps, no n’hem tornat a parlar mai més...

Cal saber que en Sixte encara no havia complert els quinze anys (en Jordi anava camí dels setze que encara no havia complert!)

L’endemà va ser el torn d’en Jordi que va anar a l’Hospital a jugar la darrera partida del campionat, molt abans d’hora perquè el xicot podia morir en qualsevol moment! Estaven empatats a punts amb aquell jove que s’anava apagant com una espelma a la que no li queda gens de cera però que es mantenia en vida per la gran flama de la seva il·lusió per a guanyar el torneig i pujar a primera.

Amb en Jordi jo hi tenia una relació franca com amb el meu fill i no em va pas costar pas gaire convèncer-lo de que havia de lluitar per a guanyar el torneig, que aquell noi de La Bisbal no acceptaria mai quedar campió si no era lluitant de tu a tu, en peu d’igualtat i de ganes de guanyar ambdós. En Jordi em va dir tot seriós i trist alhora:

─D’acord Màrius, si ho vols així jugaré per a guanyar la partida i el campionat però d’igualtat res de res: aquest noi, pobre, lluita en condicions impossibles, per la malaltia que pateix i això em dóna un avantatge gairebé decisiu. Serà molt difícil que em concentri, saps?

En Jordi va guanyar la partida i el torneig! Va pujar a primera categoria...

Vàrem anar a l’Hospital on aquell jove moriria hores després d’haver rebut el trofeu i de saber que ja era tot un Primera Categoria (era del tot cert, pels punts assolits) També va rebre el trofeu per la millor partida: la seva victòria contra el meu fill on havia fet una combinació força interessant! Qui ho hagi viscut mai podrà oblidar aquella cara transparent, aquells ulls enfonsats, aquell cap sense cabells! Però sense forces, amb ben poca energia, calia veure aquell somriure i aquella satisfacció que l’emplenava de goig!

INOBLIDABLE!

En Sixte i en Jordi Díaz varen quedar molt afectats, sobretot en Jordi en saber la veritat i jo vaig tenir molta feina per a convèncer-los de que havien fet el que calia: tots dos em deien que havia d’haver quedat campió ell i amb el 100% dels punts!

Vàrem fer un acte de record, on jo vaig entregar als pares d’aquell xicot, amb una carta signada per jugadors de l’Avenir Fanalenc, la còpia de les dues partides signades per en Jordi i en Sixte i aquell jove que sempre més recordarem... La meva idea consistia en que la partida, no recordo si la d’en Sixte o la d’en Jordi fos publicada en el Punt Diari, cometada per mi...

Poc després d’aquest drama, moria d’un accident un dels alumnes de primera hora de l’escola d’escacs i del Club, que havia format part d’aquell equip infantil que havia empatat a punts uns anys enrere amb l’infantil de l’Olot: en Josep Alcoba Coromines. Sempre el recordaré i duré al damunt el punyent record del rostre dels seus pares i el cop terrible que el seu dramàtic accident va significar per a tots nosaltres, principalment per a els més petits, com els seus cosins Xavi i Ramón, en Sixte, Jordi, germans Estanyol, Català, en fi, tota la colla de l’Avenir Fanalenc.

La segona

No feia pas gaire que una nena, Emma Clara, havia ingressat al Club i l’havíem federat immediatament. Sabia jugar puix el seu pare li havia ensenyat bastant més que «a moure les peces». Va fer progressos molt ràpidament. Jo li vaig dedicar tot el temps que podia i, sense haver complert els quinze anys, va anar invitada a Madrid per a competir en el Campionat absolut Femení de l’Estat Espanyol...

Això va ser una gran compensació per a mi i per a la tasca realitzada. La llàstima és que a la època en què el campionat va tenir lloc era del tot impossible satisfer la petició de la Emma: ella volia que fos jo qui anés a Madrid per a assessorar-la durant tota la competició. Crec que li varen posar un G.M. per a aquesta tasca en no poder anar-hi jo... A Platja d’Aro la temporada d’estiu s’ho menjava tot, la vida personal, els escacs, absolutament tot i el Campionat Femení en qüestió va tenir lloc el mes d’Agost. Impossible per a mi!

Però la satisfacció que vaig tenir, compensava tots els esforços, els diners gastats i els maldecaps...

També va ser sonada la participació de David Carrasco al Campionat Juvenil Absolut de Catalunya on tampoc vaig poder anar per a assessorar-lo com ell volia. Ja era jugador de l’Avenir Fanalenc i malgrat ser plena temporada, vàrem passar llargues estones al telèfon on en dos aplaçaments de partida, em passava la posició i jo comentava amb ell què en pensava...

El Club tenia pocs anys d’Història i ja tenia èxits com els assenyalats, den Jordi, de la Emma i d’en David!

La veritat, jo no cabia a la meva pell i dins el Club, tots els membres treien pit! Recordar ara l’ambient que imperava en aquells temps és un veritable plaer!

La tercera

Aquí m’he de remuntar uns anys enrere, a l’escola pública de la Vall d’Aro el primer any que vaig anar a donar-hi classes als alumnes que s’hi varen apuntar, en els passadissos de l’escola just abans i/o en acabat el menjar, en condicions dolentes aquell primer any, millorades després quan em varen cedir el laboratori de l’escola per a les classes, horaris millors i vaig poder, finalment, agrupar una mica els nens i nenes per edats i, sobretot, per nivell assolit, els més de cent setanta alumnes que s’inscrigueren el segon any!

Bé, al final del curs, vaig organitzar un torneig, amb rellotge... La majoria d’aquella quitxalla no sabien moure les peces uns mesos abans i, havíem assolit plegats (jo com a monitor i ells com a alumnes) estar en condicions de jugar partides amb rellotge i apuntar les jugades sobre un full federatiu que vaig posar damunt la taula a cada jugador per a cada partida.

En posar en marxa els rellotges ni la respiració de ningú es podia sentir! Jo els havia explicat les regles del joc i tothom estava més que concentrat: era un torneig per eliminatòries!

Dit així, sembla poca cosa. Us ben asseguro que vistes les condicions i el temps de que disposava, VA SER UNA PROESA!

Em consta, tants anys després, que molts dels alumnes que vaig tenir, recorden de manera més que positiva les classes d’escacs i el professor d’escacs : només vull deixar constància del llibre que em varen regalar en acabar el segon curs els alumnes, signat per un munt de nens i nenes i amb la següent dedicatòria:

Per a el professor més simpàtic i eficient que mai hem tingut”, Dedicatòria escrita de puny i lletra per Meritxell Caralt que amb el seu germà petit, en Joan, també foren dels primers alumnes (i me’ls havia descuidat, com en Benet i una nena de Castell d’Aro que tenia 8 anys i prometia molt que es deia Tura... i qui sap si d’altres... i si així és, demano perdó i, sis plau, que em l’ajut de la gent del poble, s’afegeixi a tothom que calgui!

Per a el professor més simpàtic i eficient que mai hem tingut”, Dedicatòria escrita de puny i lletra per Meritxell Caralt que amb el seu germà petit, en Joan, també foren dels primers alumnes (i me’ls havia descuidat, com en Benet i una nena de Castell d’Aro que tenia 8 anys i prometia molt que es deia Tura... i qui sap si d’altres... i si així és, demano perdó i, sis plau, que em l’ajut de la gent del poble, s’afegeixi a tothom que calgui!

La final, partida decisiva i última la jugaren en Jordi Díaz i en Santi Clara. Va guanyar en Santi Clara i en Jordi Díaz que estava vermell com un tomàquet, literalment encès, amb els genolls va empènyer la taula i totes les peces i el tauler caigueren per terra. En Santi era un àngel de nen, dels més tranquils que mai he vist. Recordo que li va dir:

─Jordi no t’ho agafis així, no passa res, has perdut com hauries pogut guanyar tu! Em sap greu... ─i li va estendre la mà com els havia ensenyat jo i com havien fet tots fins aquell moment.

Les llàgrimes als ulls, en Jordi no li va voler prémer la mà!

Us ben asseguro que per a mi, la tasca que feia, molt més enllà dels escacs, era pedagògica! I me la prenia molt seriosament!

Li vaig dir a en Jordi:

─Jordi, ara has de recollir totes les peces i ficar-les dins la capsa. T’has de calmar! I tot seguit, tal hi com saps que cal fer-ho, has de donar la mà al guanyador del torneig. Recorda com sempre us he explicat que és igual d’important saber perdre que saber guanyar! En Santi ha demostrat que ha sabut guanyar! Ara cal que demostris tu que saps perdre!

En Jordi va recollir totes les peces i va prémer la mà d’en Santi i, cosa que jo no li havia demanat pas, va demanar-li perdó i disculpes...

A mi em va dir davant de tots els nens i nenes:

─Ho sento profe, em sap molt de greu! Però és que volia guanyar jo...

I amb el seu encongiment d’espatlles no calien més paraules!

He de reconèixer que vaig haver de fer un esforç molt gran per tal de no esclatar a riure!

En Jordi era un guanyador nat! A més a més, era un nen molt impulsiu i mogut. Estic convençut que els escacs li anaren de mil meravelles en el sentit de calmar el seu caràcter convuls propiciant els inqüestionables valors de bona persona que sempre va manifestar tenir.

Ho diré d’una altra manera. Poso aquest exemple perquè ve com l’anell al dit a l’hora de donar testimoni d’un fet molt important: els escacs posen de manifest immediatament els trets més característics del caràcter d’una persona, encara més d’un infant. I un bon pedagog en pot fer un gran ús a l’hora de reconduir situacions, posar exemples i aportar mesures que vagin a favor de potenciar tot el que calgui i de corregir, de la mateixa manera, tot el que sigui necessari...

És l’hora del comiat. En Jordi Díaz, l’antic deixeble i ara l’amic, em va demanar d’escriure la història de l’Avenir Fanalenc. Per amistat amb ell i perquè em venia molt de gust recordar aquells temps, he posat fil a l’agulla i m’acomiado de totes i tots, desitjant haver estat a l’alçada del que se’m demanava, si més no del que calia escriure! Perquè la història del Club, la continueu escrivint vosaltres, ara mateix! Algú sabrà deixarne constància escrita a rengló del que he fet jo en aquests fulls!

Em creureu si us dic que crec saber qui ho farà quan n’arribi l’hora?

Màrius, 17 d’abril del 2015

CLUB D'ESCACS PLATJA D'ARO

C./Marina, 7,    17250 Platja d´Aro (GIRONA)

+34 (660) 020-960

+34 (636) 439-036

info@platjadarochessclub.cat

ESCOLA D'ESCACS COSTA BRAVA

Col·labora:

AJUNTAMENT DE CASTELL-PLATJA D’ARO

+ 34 (636) 43-90-36

escola@eecb.cat